SECCIÓ POÈTICA: ROíS DE CORELLA.

Hola amics!!

Torne al bloc per seguir amb la secció poètica. Avui parlaré d'un escriptor valencià. I el primer escriptor valencià a qui dedique la meua secció poètica, no podia ser altre que Joan Roís de Corella. ¿Perquè? Doncs perquè el carrer on visc porta el seu nom. I pense que no es casualitat que una poetesa i cantautora com jo, haja anat a parar a un carrer dedicat a un escriptor i poeta.
Bé ací teniu algunes dades sobre ell i un dels seus poemes amb la traducció (Por si lee alguien esto que no entienda muy bien el valenciano antiguo)

Joan Roís de Corella (Gandia o València, 1435 - València, 1497) fou un religiós conegut per la seva obra literària. Tant la seva vida, com la seva obra, estan condicionades per les transformacions socioculturals que es van produir al segle XV amb el pas de l'època medieval al Renaixement. Fill major d'un noble cavaller (Ausiàs Roís de Corella), Corella es decantà per la carrera eclesiàstica com l'única solució possible.

Va tenir dos fills amb Isabel Martínez de Vera, però segons sembla no va arribar a casar-se, segurament perquè arribà a ser sacerdot. També tingué relacions amoroses amb tres altres dames. Aquesta vida tan agitada ens dóna a entendre que la dedicació religiosa no va ser producte de cap mena de vocació, sinó un refugi per tal d'evitar les activitats polítiques i militars.

Mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana. Va morir el 1497.
La seva obra –escrita en vers i en prosa i de temàtica tant religiosa com profana– va ser molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per d'altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres.


«Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tals que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.

Si muir per vós,
llavors creureu l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.»


«De este mi mal no he de salir
si no me miráis
con ojos tales que pueda decir
que no os place más
que por vos tenga que morir.

Si por vos muero, os creeréis
mi amor tan fuerte,
y no podrá evitarse que lloréis
la triste muerte
de aquel a quien ahora no queréis.

Que este mi mal no se me puede ir
si no me giráis
los ojos, que me quieran ya decir
que no os place más
que por vos tenga que morir.»