Concert Sueca Sona 2009 (Diumenge 28 de juny)

Hola amics!!

Ací estic hui, per fer la crònica del concert-recital que vaig donar el passat diumenge dia 28 de juny a Sueca, emmarcat en les jornades Sueca Sona 2009.

Ja han sigut prou vegades les que he donat concerts a Sueca, la menua ciutat, però encara no ho havia pogut fer a les jornades Sueca Sona. Ni tampoc havia encara pogut cantar a la Biblioteca Suecana, un espai íntim i recollit, que és ideal per a un recital com el que vaig donar el passat diumenge.

El recital es va composar d'un recull de les meues millors cançons. Títols com: "Despullar l'ànima, "Qué inspiración la de un poeta", "Testimonios de la luna", "Ojalá", etc. Cançons que alguns dels meus amics que sempre venen a escoltar-me ja coneixen i sempre em demanen.
Però a banda, cosa que no havia fet encara en un concert, també vaig voler intercalar entre mig de les cançons, el recital d'algunes de les meues poesies acompanyades amb música d'Erik Satie.
Intentant representar amb el conjunt de les cançons i poesies, tots els sentiments possibles. Referències a la cançó, a la poesia, a la soledat, l'amor, la pau en la natura, etc. I com no, per acabar, l'optimisme, l'alegria i els dessitjos d'estimar, que van ressonar en la última poesia que he fet: "Beure'm el món", i en la cançò "Només hi ha un camí".

Amb aquestes peces plenes d'optimisme i bones vibracions vaig acabar el recital, amb els aplaudiments de tots els assistents, que en acabar el concert vingueren a felicitar-me, senyal que els havia agradat.

Des d'ací vull agrair la presència de tots els que vinguereu a escoltar-me, familiars i amics entre ells. Demostreu cada vegada que us importe i que esteu al meu costat. En esta vida és molt importat tindre qui t'escolte i vosaltres sempre veniu a escoltar-me i això és molt d'agrair. Fer concerts només té sentit si hi ha algú per escoltar-te. I sou volsaltres, familia, amics i demés gent que ve a sentir-me els que feu que continue.

Vos done de cor a tots les gràcies!

I ara tot seguit podeu vore les instantànies del moment.

Besos a tots!!!!

Nit de Sant Joan al Corral de Rafael (Alcúdia)

Hola amics!!

El passat dia 23 de juny, la nit de Sant Joan, vaig ser convidada a cantar en un recital que va tindre lloc al Corral de Rafael. Es tracta d'un mas situat en un enclau muntanyenc del terme de l'Alcúdia que va ser restaurat per l'ajuntament de dita localitat. I es fa servir per dur a terme diferents activitats, entre elles, activitats culturals.

Els amics del Corral de Rafael, han organitzat enguany un concert per la nit de Sant Joan, on han sigut convidats artistes de tot arreu del nostre territori.

L'amic Toni de l'Hostal que és de l'Alcúdia, em va dir si volia participar, i jo vaig accedir encantada. En principi no sabia qué anava a trobar. Però al arribar em vaig donar conter que els artistes que allí estaven convocats, eren del milloret que hi ha a la nostra terra. No teniu més que pegar una miradeta als noms del cartell.

Així que va ser per a mi un honor compartir escenari amb tants i tan bons artistes. A més, que va ser la primera vegada que he tingut ocasió de donar-me a conéixer com a cantautora fora de les fronteres de Sueca.

Vaig cantar només 3 cançons del meu repertori, però va ser especial el clima de silènci que es va crear i el respecte d'aquell públic, tots escoltant-me amb molta atenció. Amb un públic com aquest és molt més fácil pujar a un escenari.

Des d'ací felicitar als artistes que ho van fer estupendament i també als organitzadors de l'event.
I moltes gràcies a Toni de l'Hostal per haver confiat en mi sense conéixer-me massa, ni haver-me vist cantar prèviament.

Moltes gràcies a tots i no dubteu que tornaré per l'Alcúdia.

A continuació algunes fotos.

PD: per cert si voleu vore més fotos i la notícia de l'event, entreu en el bloc del Corral de Rafael.
http://corralderafel.blogspot.com/2009/06/una-nit-magica.html

SECCIÓ POÈTICA: ROíS DE CORELLA.

Hola amics!!

Torne al bloc per seguir amb la secció poètica. Avui parlaré d'un escriptor valencià. I el primer escriptor valencià a qui dedique la meua secció poètica, no podia ser altre que Joan Roís de Corella. ¿Perquè? Doncs perquè el carrer on visc porta el seu nom. I pense que no es casualitat que una poetesa i cantautora com jo, haja anat a parar a un carrer dedicat a un escriptor i poeta.
Bé ací teniu algunes dades sobre ell i un dels seus poemes amb la traducció (Por si lee alguien esto que no entienda muy bien el valenciano antiguo)

Joan Roís de Corella (Gandia o València, 1435 - València, 1497) fou un religiós conegut per la seva obra literària. Tant la seva vida, com la seva obra, estan condicionades per les transformacions socioculturals que es van produir al segle XV amb el pas de l'època medieval al Renaixement. Fill major d'un noble cavaller (Ausiàs Roís de Corella), Corella es decantà per la carrera eclesiàstica com l'única solució possible.

Va tenir dos fills amb Isabel Martínez de Vera, però segons sembla no va arribar a casar-se, segurament perquè arribà a ser sacerdot. També tingué relacions amoroses amb tres altres dames. Aquesta vida tan agitada ens dóna a entendre que la dedicació religiosa no va ser producte de cap mena de vocació, sinó un refugi per tal d'evitar les activitats polítiques i militars.

Mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana. Va morir el 1497.
La seva obra –escrita en vers i en prosa i de temàtica tant religiosa com profana– va ser molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per d'altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres.


«Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tals que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.

Si muir per vós,
llavors creureu l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.»


«De este mi mal no he de salir
si no me miráis
con ojos tales que pueda decir
que no os place más
que por vos tenga que morir.

Si por vos muero, os creeréis
mi amor tan fuerte,
y no podrá evitarse que lloréis
la triste muerte
de aquel a quien ahora no queréis.

Que este mi mal no se me puede ir
si no me giráis
los ojos, que me quieran ya decir
que no os place más
que por vos tenga que morir.»

Audició Fi de Curs dels alumnes de Percussió del Conservatori José Serrano (Unió Musical) de Sueca.

Hola amics!!

Ahí va la crònica de l'event que va tindre lloc ahir dia 10 de juny: L'audició dels alumnes de Percussió del Conservatori Professinal José Serrano de Sueca.

Després de moltes sessions d'assaig, on el nostre mestre Paco Tirado va traure els cavells verds, per fi va tindre lloc l'audició de Percussió ahir dimecres al Casino Ateneo Sueco, al local d'assaig de la Banda i on donem classe de percussió.

L'audició va començar amb el solo del nostre company Isidro que va a presentar-se a la prova d'accés al grau mitjà. Isidro va interpretar les peces que té preparades per a la prova que son:

- Three to go, per a multipercussió.

- Tryton, per a timbals.

- Una sonatina per a marimba.

Tot seguit, tot el grup d'alumnes vam interpretar quatre peces en conjunt que van ser:

- The clown.

- Presto.

- La pantera rosa (banda sonora)

- La vida es bella (banda sonora)

Val a dir que malgrat la preocupació del nostre mestre Paco Tirado, que al principi es pensava que la cosa no eixiría, per fí la audició va eixir perfecta. Tots ho vam fer d'allò més bé. Destacant l'actuació de Miguel, el més benjamín del grup, que al final va tocar el bongos de meravella.

Ara toca anomenar a tots els alumnes que som: Miguel, Joan, Josep, Isidro, Victor i una servidora Lupe.

I també des d'ací, agrair l'assistència de familiars i amics a l'audició. I també a Jonathan que va fer de fotògraf desinteresat.

Moltes felicitats a tots de part de la vostra companya i molt de ànim per a seguir en la percussió que és una meravella.

Xicons: LA PERCUSSIÓ ÉS VIDA!!!!!!

I ara a continuació teniu les fotos.

(PD: de normal es poden descarregar les fotos punxant damunt, però si teniu algun problema i no podeu descarregar alguna foto, m'envieu un correu a canta_lupe@yahoo.es diguent-me la foto que voleu)

Esta foto requireix un comentari, mireu la mà de Victor, li va més que meló...

SECCIÓ POÈTICA: MARIO BENEDETTI.

Hola amics!!

Ja sé que fa poc que vaig escriure una entrada al bloc de la Secció Poètica. En realitat la idea es deixar un poc més de temps entre una i altra. Però ahir vam conéixer la notícia de la mort d'un gran escriptor i poeta d'Uruguay: Mario Benedetti.

Del que pot considerar-se que és el poeta del compromís, de l'amor i de la alegria, ací vos deixe hui un dels seus poemes més coneguts.

Te quiero

Tus manos son mi caricia,
mis acordes cotidianos;
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia.

Si te quiero es porque sos
mi amor, mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada;
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro.

Tu boca que es tuya y mía,
tu boca no se equivoca;
te quiero por que tu boca
sabe gritar rebeldía.

Si te quiero es porque sos
mi amor, mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Y por tu rostro sincero.
Y tu paso vagabundo.
Y tu llanto por el mundo.
Porque sos pueblo te quiero.

Y porque amor no es aureola,
ni cándida moraleja,
y porque somos pareja
que sabe que no está sola.

Te quiero en mi paraíso;
es decir, que en mi país
la gente vive feliz
aunque no tenga permiso.

Si te quiero es por que sos
mi amor, mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

SECCIÓ POÈTICA: ANTONIO MACHADO

Hola amics!

Torne a entrar al bloc per seguir amb la secció poètica que vaig començar fa un temps.

Avui toca el torn a un gran poeta espanyol, el per tots de sobra conegut Antonio Machado. Un poeta que ens va deixar una extensa obra. Poesies precioses de les quals ací vos deixe una de les més conegudes, disfruteu-la:

Todo pasa y todo queda,

pero lo nuestro es pasar,

pasar haciendo caminos,

caminos sobre el mar.

Nunca perseguí la gloria,

ni dejar en la memoria

de los hombres mi canción;

yo amo los mundos sutiles,

ingrávidos y gentiles,

como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar

bajo el cielo azul, temblar

súbitamente y quebrarse...

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino

sino estelas en la mar...

Hace algún tiempo en ese lugar

donde hoy los bosques se visten de espinos

se oyó la voz de un poeta gritar

"Caminante no hay camino,

se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Murió el poeta lejos del hogar.

Le cubre el polvo de un país vecino.

Al alejarse le vieron llorar.

"Caminante no hay camino,

se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Cuando el jilguero no puede cantar.

Cuando el poeta es un peregrino,

cuando de nada nos sirve rezar.

"Caminante no hay camino,

se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso.

MI EXPERIENCIA EN EL AYUNO DE SEGART.

¿Cómo podría empezar? ¿Cómo podría expresar lo que ha significado para mí vivir el ayuno en Segart?

Quizá deba empezar contándoos qué fue lo que en principio me animó a acudir al Ayuno. Desde hacía tiempo me sentía pesada, con malas digestiones, la barriga hinchada y ardores de estómago. Recordé los ayunos de Segart que me había relatado mi amigo Xavi y a los que él había acudido ya en dos ocasiones. Me animé a apuntarme con la esperanza de mejorar mis digestiones y también para depurar mi organismo. Pero después de ya haberme apuntado, estaba un día pensando y me di cuenta que en realidad el ayuno, no era para mí sino un paso más en el proceso de vida que yo ya estaba llevando y trabajándome a otros niveles. Intentando depurarme mental, psicológica y espiritualmente. Intentando parar y vaciar de cosas que me habían llenado hasta ahora. Para adquirir nuevas perspectivas, para mejorar como persona. Parar, vaciar, limpiar y dejar un espacio vacío y limpio para poder volverlo a llenar. Y entonces ví claro cómo las personas somos un todo. Nuestra mente y nuestro cuerpo van a una, si los separamos la cosa va mal.

Comencé el régimen del preayuno y ya los primeros días noté la mejoría en mi estómago y dejé de tener ardores. Bueno, pensé, ya sólo por esto vale la pena.

Y llegó el día de ir a Segart. Y lo que allí encontré y lo que allí viví, no lo había imaginado ni por un momento.

La gente en general se sorprende cuando les dices que te vas una semana para estar en un lugar donde no vas a comer en 6 días, solamente vas a beber agua y encima pagas. Si sólo fuera eso… Pero no. El ayuno en Segart es mucho más que eso. Yo me quedo con las caras de la gente, con los abrazos, los besos, algunas lagrimitas furtivas y muchas sonrisas. Me quedo con la vida que se da a raudales, con la toma de tensión y el peso por las mañanas, los estiramientos, las meditaciones. Las actividades, los paseos por la montaña, por la playa. Las charlas del Dr. Paco Verdú. Las dinámicas: Biodanza, yoga, Aikido. La hidroterapia de colon. Los pequeños malestares que sabes que son un paso necesario para estar mejor después. Las infusiones por la mañana, por la noche. Las charlas, las recetas vegetarianas apuntadas en una libreta. Los textos para reflexionar y las reflexiones que cada uno aportaba después de las meditaciones, pidiendo o dando gracias Dios. Me quedo con el cariño. Con el caldito de la última noche y la manzana del último día que nos supieron a gloria. Con las fotos preciosas y con los paisajes, las flores, el cielo, las montañas, el arco iris. Me quedo con todo eso y con toda la gente del ayuno y de Betsaida prendida para siempre en el corazón.

Cuando le contaba a una amiga cuánto me gustaba abrazar y besar a todos por la mañana y por la noche, me preguntó: ¿Y tú con eso ya te alimentabas?
Y yo le contesté: Claro, porque no sólo de pan vive el hombre.

Y solamente te das cuenta de estas cosas cuando te falta el alimento, te das cuenta de que hay muchas cosas importantes de las que poderse también alimentar. Y te das cuenta de lo mal que tratamos a los alimentos y lo poco que los valoramos.

Ahora, después de dos semanas y media de haber finalizado el ayuno, puedo decir que me encuentro mejor que antes de comenzar el proceso. Cuando volví del ayuno estaba por supuesto algo débil, pero poco a poco me recuperé de fuerzas hasta el punto de encontrarme mejor, más ligera y enérgica y con menos sueño y sopor tras las comidas. También deciros que el ayuno me ha servido para replantearme mi alimentación y comenzar a seguir los consejos de dieta vegetariana del Dr. Verdú.

Por último os diré que para mí el ayuno en Segart ha sido una gran experiencia y me ha reportado no sólo salud física sino también mental y sobre todo me ha hecho ganar un puñado de amigos. Amigos de verdad. Porque cuando abrazas y besas a alguien como se abraza y besa en Segart, esa persona ya será por siempre tu amigo.

Bueno y para acabar aquí os dejo un poema que escribí justo antes de ir a Segart, bajo la expectativa de vivir intensamente el ayuno:


AYUNO (27-3-2009)

Ahora me siento liviano,
no peso nada.
Ya me deshice del lastre que soportaba.

Ahora me siento ligero
y esta mañana,
vi florecer el verano sobre mi alma.

Agua que riegas mis venas
rocío del alba,
ven a lavar mis entrañas de madrugada.

Brisa que vienes del monte
brisa lejana,
ven a secar mis heridas, que me hace falta.

Hace tiempo que arrastraba
una fuerte carga,
que estaba trabando mi mente, mi cuerpo y alma.

Y por fin he comprendido
lo que me pasa,
todo lo que me llenaba ya no me sacia.

Algo caducó en mi seno
algo se ha muerto,
pero renació con fuerza un “yo” más nuevo.

Ahora me siento liviano
y sin peso a rastras,
hoy podré emprender el vuelo hacia el mañana.

(Unas cuantas fotos más)